Hoy leyendo El Mercurio, mientras tomaba un rico cheesecake y un café, leí de la muerte de Randy Pausch, profesor de informática de la Universidad Carnegie Mellon, una de las 100 personas más influyentes del mundo, según la revista "Time".
Padecía un cáncer terminal al páncreas, diagnosticado en agosto de 2006, y su conferencia "Alcanzando realmente los sueños de la infancia" (www.youtube.com/watch?v=ji5_MqicxSo), de 1 hora y 16 minutos, dictada el pasado 18 de septiembre ante un auditorio de 400 estudiantes en Pittsburg, se convirtió en un fenómeno mundial con más de 10 millones de visitas en YouTube. En ese momento, Pausch ya sabía del mal que lo aquejaba y su intervención se transformó en una lección filosófica de vida a través de un conmovedor y positivo discurso sobre cómo afrontar la enfermedad y de qué manera valorar siempre las cosas realmente importantes.
Lo primero que hice después de preparar el almuerzo y comer, fue sentarme frente del ordenador y ver el video. En la charla Randy no habla de cosas muy profundas, bien al contrario; lo impresionante de la misma es la felicidad con la que afronta sus pocos días que le restan de vida. Algo muy difícil de aceptar, y de la importancia que tienen esas pequeñas cosas que a uno le hacen feliz.
Lo primero que me vino a la cabeza es el enorme amor que siento hacia mis seres queridos, que con cosas muy simples hacen que me sienta alguien muy especial.
El pasado sábado 19 celebramos mi matrimonio en Vic , rodeados de las mejores personas que he conocido a lo largo de mi vida. Y lo primero que me viene a la cabeza, después de ver el video de Randy Pausch es que cuando era pequeño soñaba en tener el lazo de amistad que mis padres tenían y siguen teniendo con sus amigos. Quería rodearme de personas todas ellas especiales; que sintiera en lo más profundo de mi interior que era parte de ellos y ellos parte de mi.
Hoy puedo decir que ese sueño que tenía de pequeño, hoy es una realidad. Y como prueba de ello comparto un escrito simple y bonito, que me llegó al corazón y tiñó mis ojos con lágrimas de felicidad.
Escrit Sopar Raül i Pao
Ara ens toca posar-nos seriosos perquè arriba el moment “tendre” de la nit. De fet, és curiós però aquest “moment” és el culpable de tot plegat… us expliquem el perquè:
En un inici el que teníem clar és que avui li volíem llegir quatre ratlles a en Raül i a la Pao. Al final aquestes 4 ratlles les hem anat vestint de casaments, escolanets, vaixells i parides varies –més o menys gracioses-, però aquest text és l’inici i l’essència de tot plegat.
És difícil. És una gran responsabilitat voler recordar en un escrit els centenars d’anècdotes que hem passat plegats, el munt de sentiments que sentim cap a tu o el pilot de valors que comporta la teva amistat... És impossible fer-ho be, ho sabem, però malgrat tot volem intentar fer-ne un bon repàs.
Us he dit mai que us estimo !!
Suposo que et deu sonar aquesta frase? Quantes vegades ens l’hem repetit. Acabàvem les festes, probablement les dels millors anys de la nostra vida, parlàvem amb desenes de coneguts i amics, apuràvem la nit sense tenir cap remordiment d’haver deixat res per verd, aprofitant el temps com si hagués estat la darrera nit. Havíem estat tota la nit rient, ballant, cantant, gaudint en definitiva VIVINT... i al final, sempre junts, acabàvem amb aquesta frase.
Potser tot va començar ja fa uns quants anys, quan ja n’havieu fet de grosses rera la barra de l’INN. Potser allà, destrossant els records de xupitos per nit de la Comarca, va ser l’inici de tot plegat!
El cas és que amb en Toni ens vam proposar visitar-te en una de les teves fugides a l’estranger. No ens va costar gens. Marxem? Doncs marxem! Cotxe, quatre dies de vacances, uns quants quilòmetres i en un “Pim Pam“ ens plantem a la Costa Blava Francesa. Després de tres dies de cantar a tots els francesos la flaca, veure’ns tot el cava de l’hotel on treballaves, aprendre que no es pot parlar de sexe amb banyador i descobrir que algunes italianes no es depilaven, vam tornar amb alguna escala de més al cabell, però sobretot vam tornar amb una cosa que no sabíem en aquell moment, ... vam tornar sent molt més amics del que érem quatre dies abans.
La vida seguia i nosaltres continuàvem sortint, ballant, disfrutant, rient, VIVINT. I de cop se’ns fa empresari. Amb aquella decisió i convicció que encara el caracteritza, ens diu que munta un bar. A tot li dèiem bar! Perquè ens ensenya un local on amb tres de nosaltres ja semblava mig ple. Però aquella il·lusió va ser molt més gran que els metres que tenia. El que no sabíem nosaltres és que allò ens acabaria d’unir encara una mica més. Evidentment no m’he explicat mai com en un local tant petit es pot arribar a posar tanta gent. És clar que la oferta no tenia competència: un discjockey que no ho havia fet mai però que va ser el primer a punxar Manà a la comarca; un cambrer que no ho havia fet mai i que es passava la nit negociant tires de 40 xupitos i un empresari que no ho havia fet mai i feia servir la barra per altres finalitats. Probablement els números d’aquelles nits no fossin els empresarialment més desitjats, allà l’únic que quadrava era una amistat i unes ganes de viure que s’encomanaven.
I aquesta mateixa amistat la vam compartir quan vam saltar un altre graó i ens vam convertir en tot uns empresaris de la nit. Feia molts anys que aquella discoteca no s’aconseguia omplir, i nosaltres ho vam poder fer. Segurament vam fer bé la nostra feina, potser fins i tot vam estar de sort, però el més important és que ho vam fer convençuts, amb il·lusió i junts, sobretot junts. Encara veig la cara d’algun personatge que sempre ens deia que no entenia com ens podíem avenir sent tant diferents. La resposta era molt fàcil: érem amics.
Després van arribar moltes més aventures, vam intentar compartir un pis i amb l’intent vam descobrir el ple significat d’unes sabatilles blanques, vam aprendre a comptar els vasos d’aigua a mitja nit i certes pràctiques culinàries al menjador, però sobretot, continuàvem vivint.
Més tard junts vam anar a Extremadura. Allà vas arribar a descobrir com es pot arribar a riure tant al costat dels teus amics, vam ser els “niñones melones” més coneguts de la península i sobretot, allà vas aconseguir passar pàgina. Ah! També vas aprendre a escoltar, recordes?
Professionalment vas anar millorant cada vegada més, vas marxar a Barcelona i et vas independitzar. Un piset, una important dosis d’il·lusió i responsabilitat per a lluitar pel futur. Amb aquella convicció era evident que això no podia quedar així i no va quedar cap més remei que creuar més fronteres.
I ara estàs lluny i aquí et trobem a faltar. Sovint passen coses per la nostra vida que penses... mira! Ara li explicaries amb en Raulet tot prenen un cafetó, però no pot ser. El cafè va massa car. Et trobem a faltar amic, t’enyorem moltíssim tot i que estem tranquils. Tranquils perquè sabem que estàs bé i que, en la distància, ets feliç. Tranquils perquè sabem que estàs fent allò que has escollit, perquè tens una família i una dóna que t’estimen i perquè espero que sàpigues, que en qualsevol moment que ho necessitis, travessarem l’oceà encara que sigui nedant.
Hem passat junts molts moments, la majoria bons i alguns que no tant, però sobretot hem compartit i hem viscut. El millor de tot és que després de tants anys i tantes coses compartides, tenim el mateix sentiment però molta més convicció per dir-te, com sempre: T’hem dit mai que t’estimem!!!
Ara ens toca posar-nos seriosos perquè arriba el moment “tendre” de la nit. De fet, és curiós però aquest “moment” és el culpable de tot plegat… us expliquem el perquè:
En un inici el que teníem clar és que avui li volíem llegir quatre ratlles a en Raül i a la Pao. Al final aquestes 4 ratlles les hem anat vestint de casaments, escolanets, vaixells i parides varies –més o menys gracioses-, però aquest text és l’inici i l’essència de tot plegat.
És difícil. És una gran responsabilitat voler recordar en un escrit els centenars d’anècdotes que hem passat plegats, el munt de sentiments que sentim cap a tu o el pilot de valors que comporta la teva amistat... És impossible fer-ho be, ho sabem, però malgrat tot volem intentar fer-ne un bon repàs.
Us he dit mai que us estimo !!
Suposo que et deu sonar aquesta frase? Quantes vegades ens l’hem repetit. Acabàvem les festes, probablement les dels millors anys de la nostra vida, parlàvem amb desenes de coneguts i amics, apuràvem la nit sense tenir cap remordiment d’haver deixat res per verd, aprofitant el temps com si hagués estat la darrera nit. Havíem estat tota la nit rient, ballant, cantant, gaudint en definitiva VIVINT... i al final, sempre junts, acabàvem amb aquesta frase.
Potser tot va començar ja fa uns quants anys, quan ja n’havieu fet de grosses rera la barra de l’INN. Potser allà, destrossant els records de xupitos per nit de la Comarca, va ser l’inici de tot plegat!
El cas és que amb en Toni ens vam proposar visitar-te en una de les teves fugides a l’estranger. No ens va costar gens. Marxem? Doncs marxem! Cotxe, quatre dies de vacances, uns quants quilòmetres i en un “Pim Pam“ ens plantem a la Costa Blava Francesa. Després de tres dies de cantar a tots els francesos la flaca, veure’ns tot el cava de l’hotel on treballaves, aprendre que no es pot parlar de sexe amb banyador i descobrir que algunes italianes no es depilaven, vam tornar amb alguna escala de més al cabell, però sobretot vam tornar amb una cosa que no sabíem en aquell moment, ... vam tornar sent molt més amics del que érem quatre dies abans.
La vida seguia i nosaltres continuàvem sortint, ballant, disfrutant, rient, VIVINT. I de cop se’ns fa empresari. Amb aquella decisió i convicció que encara el caracteritza, ens diu que munta un bar. A tot li dèiem bar! Perquè ens ensenya un local on amb tres de nosaltres ja semblava mig ple. Però aquella il·lusió va ser molt més gran que els metres que tenia. El que no sabíem nosaltres és que allò ens acabaria d’unir encara una mica més. Evidentment no m’he explicat mai com en un local tant petit es pot arribar a posar tanta gent. És clar que la oferta no tenia competència: un discjockey que no ho havia fet mai però que va ser el primer a punxar Manà a la comarca; un cambrer que no ho havia fet mai i que es passava la nit negociant tires de 40 xupitos i un empresari que no ho havia fet mai i feia servir la barra per altres finalitats. Probablement els números d’aquelles nits no fossin els empresarialment més desitjats, allà l’únic que quadrava era una amistat i unes ganes de viure que s’encomanaven.
I aquesta mateixa amistat la vam compartir quan vam saltar un altre graó i ens vam convertir en tot uns empresaris de la nit. Feia molts anys que aquella discoteca no s’aconseguia omplir, i nosaltres ho vam poder fer. Segurament vam fer bé la nostra feina, potser fins i tot vam estar de sort, però el més important és que ho vam fer convençuts, amb il·lusió i junts, sobretot junts. Encara veig la cara d’algun personatge que sempre ens deia que no entenia com ens podíem avenir sent tant diferents. La resposta era molt fàcil: érem amics.
Després van arribar moltes més aventures, vam intentar compartir un pis i amb l’intent vam descobrir el ple significat d’unes sabatilles blanques, vam aprendre a comptar els vasos d’aigua a mitja nit i certes pràctiques culinàries al menjador, però sobretot, continuàvem vivint.
Més tard junts vam anar a Extremadura. Allà vas arribar a descobrir com es pot arribar a riure tant al costat dels teus amics, vam ser els “niñones melones” més coneguts de la península i sobretot, allà vas aconseguir passar pàgina. Ah! També vas aprendre a escoltar, recordes?
Professionalment vas anar millorant cada vegada més, vas marxar a Barcelona i et vas independitzar. Un piset, una important dosis d’il·lusió i responsabilitat per a lluitar pel futur. Amb aquella convicció era evident que això no podia quedar així i no va quedar cap més remei que creuar més fronteres.
I ara estàs lluny i aquí et trobem a faltar. Sovint passen coses per la nostra vida que penses... mira! Ara li explicaries amb en Raulet tot prenen un cafetó, però no pot ser. El cafè va massa car. Et trobem a faltar amic, t’enyorem moltíssim tot i que estem tranquils. Tranquils perquè sabem que estàs bé i que, en la distància, ets feliç. Tranquils perquè sabem que estàs fent allò que has escollit, perquè tens una família i una dóna que t’estimen i perquè espero que sàpigues, que en qualsevol moment que ho necessitis, travessarem l’oceà encara que sigui nedant.
Hem passat junts molts moments, la majoria bons i alguns que no tant, però sobretot hem compartit i hem viscut. El millor de tot és que després de tants anys i tantes coses compartides, tenim el mateix sentiment però molta més convicció per dir-te, com sempre: T’hem dit mai que t’estimem!!!
Us he dit avui que us estimo?!?!
No hay comentarios:
Publicar un comentario