domingo, 18 de octubre de 2009
Sebastián del Real Ossa
lunes, 12 de octubre de 2009
Nueva York, la ciudad que nunca duerme
domingo, 11 de octubre de 2009
Mi pequeña Princesa
No es la primera vez que lo digo, pero el tiempo pasa demasiado rápido.
Durante estos meses en silencio, he vivido y sentido un poco de todo: alegría y tristeza, cansancio y vitalidad, relax y mucho estrés, pero nada comparable al motivo que me lleva a reencontrarme con mi blog.
Con motivo del cumpleaños de mi padre, escribí hace tiempo unas lineas que me gustaría recuperar para esta ocasión:
Diuen que un home no aprèn a ser fill fins que no és pare, a ser pare fins a convertir-se en avi. Espero poder aprendre a ser millor fill quan et faci avi i compartir amb el meu fill, el millor pare del món.
Es increíble la emoción que genera la llegada de un niño al mundo; no solo por uno mismo, sino por la felicidad que siente la gente que te rodea cuando les comunicas la noticia. I si a uno le hace muy feliz el convertirse en padre, esta felicidad crece exponencialmente cuando ves a tu familia tan y tan contenta.
Quiero compartir no solo con los futuros abuelos (Norma, pare y mare) y familiares cercanos, la eco en donde nos dijeron que había un 80% - 90% de probabilidades que fuera niña, sino con todos nuestros seres queridos, que a la distancia siguen con mucho interés el estado de mis dos amores.
Pao pasas a ser mi reina, para ceder el título de princesa a nuestra pequeña hija.
;-)
Como dice mi querida Sílvia, ahora tengo un buen motivo para no dejar pasar tanto tiempo entre post y post.
Un beso a todos y en especial a mis dos niñas.
sábado, 30 de agosto de 2008
Fotos, Cuados y otros
Bricolaje vendría a significar algo así como "hágalo usted mismo" y la verdad: soy un cero a la izquierda. No será porque no lo haya intentado alguna que otra vez, no. Simplemente es que no nací con la habilidad de fabricar, reparar o colgar cosas para la casa.

domingo, 17 de agosto de 2008
San Francisco de Los Andes
Poder relajarte durante un par de días y desconectar del frenético ritmo con el que cada día nos enfrentamos en la pega, es un agrado. Y si además lo haces rodeado de amigos, en una tranquila cabaña donde ni siquiera hay cobertura celular, es lo máximo.
Con ésta ya son tres las ocasiones en la que hemos pasado un fin de semana hospedados en las mismas cabañas. Este año, a diferencia de los anteriores, estrenamos lugar. Salimos ganando pues la cabaña estaba recién construida y por ende mucho mejor acabada, pero no nos pudimos bañar en la tina de agua caliente que hay en el exterior. Imposible calentar el agua!!! Y reconozco que nos dolió a todos en el alma....
sábado, 9 de agosto de 2008
Puerto Rico
El pasado domingo a las 20.55 de la noche tomaba un avión dirección Miami para hacer conexión rumbo Puerto Rico. El motivo: asistir al SAP Partner Summit 2008.
sábado, 26 de julio de 2008
Alcanzando realmente los sueños de la infancia
Hoy leyendo El Mercurio, mientras tomaba un rico cheesecake y un café, leí de la muerte de Randy Pausch, profesor de informática de la Universidad Carnegie Mellon, una de las 100 personas más influyentes del mundo, según la revista "Time".
Ara ens toca posar-nos seriosos perquè arriba el moment “tendre” de la nit. De fet, és curiós però aquest “moment” és el culpable de tot plegat… us expliquem el perquè:
En un inici el que teníem clar és que avui li volíem llegir quatre ratlles a en Raül i a la Pao. Al final aquestes 4 ratlles les hem anat vestint de casaments, escolanets, vaixells i parides varies –més o menys gracioses-, però aquest text és l’inici i l’essència de tot plegat.
És difícil. És una gran responsabilitat voler recordar en un escrit els centenars d’anècdotes que hem passat plegats, el munt de sentiments que sentim cap a tu o el pilot de valors que comporta la teva amistat... És impossible fer-ho be, ho sabem, però malgrat tot volem intentar fer-ne un bon repàs.
Us he dit mai que us estimo !!
Suposo que et deu sonar aquesta frase? Quantes vegades ens l’hem repetit. Acabàvem les festes, probablement les dels millors anys de la nostra vida, parlàvem amb desenes de coneguts i amics, apuràvem la nit sense tenir cap remordiment d’haver deixat res per verd, aprofitant el temps com si hagués estat la darrera nit. Havíem estat tota la nit rient, ballant, cantant, gaudint en definitiva VIVINT... i al final, sempre junts, acabàvem amb aquesta frase.
Potser tot va començar ja fa uns quants anys, quan ja n’havieu fet de grosses rera la barra de l’INN. Potser allà, destrossant els records de xupitos per nit de la Comarca, va ser l’inici de tot plegat!
El cas és que amb en Toni ens vam proposar visitar-te en una de les teves fugides a l’estranger. No ens va costar gens. Marxem? Doncs marxem! Cotxe, quatre dies de vacances, uns quants quilòmetres i en un “Pim Pam“ ens plantem a la Costa Blava Francesa. Després de tres dies de cantar a tots els francesos la flaca, veure’ns tot el cava de l’hotel on treballaves, aprendre que no es pot parlar de sexe amb banyador i descobrir que algunes italianes no es depilaven, vam tornar amb alguna escala de més al cabell, però sobretot vam tornar amb una cosa que no sabíem en aquell moment, ... vam tornar sent molt més amics del que érem quatre dies abans.
La vida seguia i nosaltres continuàvem sortint, ballant, disfrutant, rient, VIVINT. I de cop se’ns fa empresari. Amb aquella decisió i convicció que encara el caracteritza, ens diu que munta un bar. A tot li dèiem bar! Perquè ens ensenya un local on amb tres de nosaltres ja semblava mig ple. Però aquella il·lusió va ser molt més gran que els metres que tenia. El que no sabíem nosaltres és que allò ens acabaria d’unir encara una mica més. Evidentment no m’he explicat mai com en un local tant petit es pot arribar a posar tanta gent. És clar que la oferta no tenia competència: un discjockey que no ho havia fet mai però que va ser el primer a punxar Manà a la comarca; un cambrer que no ho havia fet mai i que es passava la nit negociant tires de 40 xupitos i un empresari que no ho havia fet mai i feia servir la barra per altres finalitats. Probablement els números d’aquelles nits no fossin els empresarialment més desitjats, allà l’únic que quadrava era una amistat i unes ganes de viure que s’encomanaven.
I aquesta mateixa amistat la vam compartir quan vam saltar un altre graó i ens vam convertir en tot uns empresaris de la nit. Feia molts anys que aquella discoteca no s’aconseguia omplir, i nosaltres ho vam poder fer. Segurament vam fer bé la nostra feina, potser fins i tot vam estar de sort, però el més important és que ho vam fer convençuts, amb il·lusió i junts, sobretot junts. Encara veig la cara d’algun personatge que sempre ens deia que no entenia com ens podíem avenir sent tant diferents. La resposta era molt fàcil: érem amics.
Després van arribar moltes més aventures, vam intentar compartir un pis i amb l’intent vam descobrir el ple significat d’unes sabatilles blanques, vam aprendre a comptar els vasos d’aigua a mitja nit i certes pràctiques culinàries al menjador, però sobretot, continuàvem vivint.
Més tard junts vam anar a Extremadura. Allà vas arribar a descobrir com es pot arribar a riure tant al costat dels teus amics, vam ser els “niñones melones” més coneguts de la península i sobretot, allà vas aconseguir passar pàgina. Ah! També vas aprendre a escoltar, recordes?
Professionalment vas anar millorant cada vegada més, vas marxar a Barcelona i et vas independitzar. Un piset, una important dosis d’il·lusió i responsabilitat per a lluitar pel futur. Amb aquella convicció era evident que això no podia quedar així i no va quedar cap més remei que creuar més fronteres.
I ara estàs lluny i aquí et trobem a faltar. Sovint passen coses per la nostra vida que penses... mira! Ara li explicaries amb en Raulet tot prenen un cafetó, però no pot ser. El cafè va massa car. Et trobem a faltar amic, t’enyorem moltíssim tot i que estem tranquils. Tranquils perquè sabem que estàs bé i que, en la distància, ets feliç. Tranquils perquè sabem que estàs fent allò que has escollit, perquè tens una família i una dóna que t’estimen i perquè espero que sàpigues, que en qualsevol moment que ho necessitis, travessarem l’oceà encara que sigui nedant.
Hem passat junts molts moments, la majoria bons i alguns que no tant, però sobretot hem compartit i hem viscut. El millor de tot és que després de tants anys i tantes coses compartides, tenim el mateix sentiment però molta més convicció per dir-te, com sempre: T’hem dit mai que t’estimem!!!
Us he dit avui que us estimo?!?!

